pare, no sabies llegir ni escriure. no sabies de lletra. analfabet, es diu això d'una manera expeditiva, un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte i l'entenc desdenyosament injust caldria matisar. hom no pot dir analfabet impunement. intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa, més endavant de roma, i fins i tot em vas permetre anar a grècia. com t'ho podria agrair, pare. em recorde. i tu, dempeus darrere meu. jo escrivia, assegut a la taula, miraves els signes que traçava jo com si anasses llegint-los o patint-los, no ho sé. de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit. no ho entenies, però ho intuïes. el meu llatí ja no era el teu llatí. i callaves després. ara, mentre escric açò, et sent al meu darrere, a les meues espatlles, et tinc o et necessite. per això he interromput un himne a venus i t'he escrit açò molt devotament, pare.Vicent Andrés Estellés, «Horacianes, V» de su Obra completa, 2, València, Eliseu Climent, 1999, páginas 219-220.
