Als meus amics J. Puig i Ferreter i A. Fàbrega, com afectuosa recordança.
I
Dalt d’un planell d’una petita muntanya sembrada a clapes de pins novells, s’hi aixeca una vella ermita.
És una ermita modesta, d’aspecte pobre, que dóna hostatge ademés de la Verge venerada en aquelles rodalies, a una familia d’ermitants. Els ermitants viuen del cultiu de la terra que és pobre i escassa, doncs quasi tot és bosc i brossa en aquell paratge, i dels diners que fan en els dies d’aplec llogant cassoles, porrons i altres estres culinaris, i venent medalles, escapularis i anells, on hi ha la faç de la Verge i alguns mots de recordança.
Excepte aquests dies, on el bullici, l’alegria i el bon humor arreu es manifesten, i les visites que durant el bon temps hi fan de tant en tant alguns devots de la Verge, la solitud i el silenci més aclaparador i enervant, hi regnen a dalt l’ermita.
És que damunt dels ermitans hi pesa una fatalitat.
Componen la familia tres éssers: un matrimoni i una criatura idiota.
L’home és petit, migrat de sí, amb unes espatlles amples i un cap estret, que quan camina se li mou amb un ritme acompassat, igual que el péndol d’un rellotge. Es diu Julià. Menen les poques terres que tenen ell i la seva dona, la Maria, i quasi mai bada boca. La Maria té un caràcter oposat al del seu home. És una mena de dona alegroia, bellugadissa i molt feinera. Es pot dir que el govern i el pes de la casa el porta ella, i no ell. Té uns quants anys menys que el Julià, i sembla, pel bon regent del seu cos, molt més jove que no és en realitat. Tota la seva persona està sadollada d’una viva simpatia i sobretot la cara, una cara rodona, morena, amb uns ulls negres i grossos de mirar escaient, plens de tendrívola serenor.
Fa cosa d’uns quatre o cinc anys que en Julià i la Maria varen casar-se.
Tothom restà allavors bocabadat a l’assabentar-se de la nova, car semblava impossible que la Maria, la xamosa minyona del mas de Sant Quel, s’emmaridés amb l’ermità, home retret per naturalesa, poc amic del platxeri, i amb aquella cara esmortuida i sense expressió que sempre tenia. Però fou així i no d’altre manera. Quasi com aquell qui diu sense parlar-se ni poc ni molt, es casaren. Per què? Ningú ho sabia. Alguns deien que per egoismes, doncs suposaven que l’ermità tenia diners; altres, per commiseració o pietat, donat el tarannà bondadós d’ella; i els més, estaven ferms amb la creença que l’únic mòbil del casori era un desengany amorós que la Maria havia tingut amb un jove de la vila. Però, la veritat, cap ànima viventa la sabia.
Els dos primers anys d’ésser casada lliscaren mansoiament per la Maria. Sols tingué d’acostumar-se en el tragí de la casa, i en la conservació i bona marxa de l’ermita. Això, per una dona com ella, fou feina senzilla i agradosa. Va arreglar-la degudament. Tot ho posà en el seu lloc, i comprà el necessari per a viure dues persones tal com cal. També netejà ben bé l’ermita doncs la trobà un bon xic descuidada i plena de pols que feia llàstima. L’ermita és una petita nau amb certa semblança gòtica i amb un sol altar. A tot l’ample de les seves parets laterals hi pengen una munió de presentalles i d’exvots de totes les menes de maneres. Cames, braços, mans, caps i peus de cera esgrogueïda omplen la part superior de les parets; la part interior està governada pel domini pictòric dels ex-vots: en l’un s’hi veu a la Verge com salva a un infantó que anava a ofegar-se; en l’altre, com lliura a un home d’ésser xafat per un carro; i en tots els demés hi ha casos d’una certa semblança pintats, amb un art plàsticament primitiu, on es posa de relleu el poder il·limitat i benefactor que la Verge dels desamparats –aquest és el seu nom– dispensa generosa a tots els seus fidels. Però, el que causa estranyesa en l’altar de l’ermita, és la Verge. La Verge és una estatueta xicarrona de fusta ennegrida ja pel temps, que va vestida amb un ropatge llustrós i brillant, el mateix que un vestit de carnaval. Té un rostre cantellut, amb un nas gros, desproporcionat, que trenca l’har-monia del conjunt. Es veu ben clar que l’artista que va esculpir a la Verge dels desamparats no tenia gaire fe, ni molta inspiració, i era miop al mateix temps.
II
Ja s’acostava la tercera primavera del casament de la Maria, quan un dia tot de cop digué aquesta al seu home amb certa rojor a les galtes, i amb un xic de tremolor a la veu:
–Julià, seré mare.
–Qué… –va fer ell no poguent-se’n avenir–. Però… és cert això que’m dius –exclamà radiant d’alegria i amb una rialleta als llavis.
–Sí, Julià; el que tant desitjàvem, el que tant anhelàvem, per fi vindrà. Tindrem un fill, un fill nostre. Ai, quina alegria! Te’n recordes, Julià, de les converses que teníem les hivernades passades davant la llar ben encesa, quan ja havíem acabat la tasca del dia i ens disposàvem a sopar tots dos ben junts… veritat que ho recordes? A mi em fa una mena de cosa al pensar-hi. Semblàvem talment dos infants. Jo vinga dir-te sempre, ai que en deu ésser de bonic, Julià meu, tenir un fillet que amb les seves rialletes i petonets amoixi als seus pares i els hi faci companyia; i tu amb el teu posat de desmenjat somreies una miqueta i deies, si… sí…, però era un sí feble carregat de dubtes i de temors imaginaris. Però ara ja deus estar content, Julià, i pots dir un sí ben fort que ressoni per tot.
La propera vinguda d’un fill, trasmudà i enriolà tota la vida dels ermitans. Començaren a fer propòsits per quan fos hora: que si direm al senyor rector que ens el pugi a batejar; que si convidarem a tota la familia i els amics perquè vinguin a bateig; que si comprarem això, allò, i tot el necessari per a fer una cosa ben feta i de força lluïment… Fins el caràcter del Julià sofrí molta mudança. Tenia més dalit en el treball i semblava que les forces se li haguessin augmentat de cop i volta; estava tot el sant dia de bon humor i gastava alguna brometa de bona llei a la seva dona; i àdhuc, tot treballant, taral·lejava alguna cançó apresa en la seva joventut, que li despertava un núvol de records…
La Maria, per la seva banda, porta sa feina fins a l’extrem. Tot ho volia fer i desfer i tornar-ho a fer, fins deixar-ho ben llest i polit d’una vegada, per no haver-hi de pensar més. Però a l’ermità no li era molt agradós que la seva dona s’hi escarrassés d’aquella manera, estant com estava. Més ella li deia que no s’hi amoinés, perquè el que feia era poca cosa, i que si Déu vol i la Verge també, i no tenien cap mal encontre, tot aniria per la bona ventura.
La primavera ja havia estés per tota la Naturalesa el seu reialme, que n’és fet de flors, aromes i fruits.
A dalt l’ermita també s’hi mostrava. Unes quantes mates de clavellines i violes aponcellades que hi havia davant del portal, començaren a badar-se, convertint-se en xamoses toies florides i aromàtiques que enamoraven. I tots els matins, tan bon punt clarejava, la Maria anava a collir-ne un bell pom per oferir-lo de tot cor a la Verge, perquè beneïs i protegís amb sa gràcia divina el preuat fruit que germinava en ses entranyes.
I per fi vingué el dia, quan ja l’arbre donava la fruita madura i els camps n’eren segats, que la Maria donà el seu fruit a la vida; fou una nena. Una nena estranya, bon xic deforme. Tenia un cap molt semblant al del seu pare, però encara més estret, amb un front ensorrat sota una tofa de cabells aspres. Els ulls eren petits i negres com els d’un animaló boscà. La boca ample amb llavis molsuts. Les cames i braços, molt més llargs que la resta del cos, semblaven arrancats d’un altre ésser a correcuita, i posats en aquest, per la desproporció que guardaven. Tot responia realment a una anormalitat esgarrifosa que cor prenia.
De cop, ningú en tingué esment. Tots portats per l’entusiasme més infantívol, varen celebrar joiosament el bateig, posant per nom a la criatura el de Rosa, per ésser aquesta flor la més hermosa de la primavera.
Un jorn, a plena tardor, quan la criatura contava un any escàs, plorava aquesta amb violència i llençava de tant en tant uns crits vius, salvatgins que esfereïen. La mare al sentir-ho hi corregué esglaiada pensant que no li hagués passat alguna cosa al seu filló, dient:
–Què té la reina del meu cor que plora d’aquesta manera?
I vegé a la nena amb les mans crispades i els ulls vermells, tenint una expressió de cara rabiosa, que va sorprendre-la de moment, però no fent-ne cas, i agafant-la, la pujà a coll.
–Ja ho sap, ja, la mareta perquè plores tu, tonteta; és que tens ganeta, oi? Ara t’en donaré, prenda meva.
I es tragué un pit ple, formós que l’acostà amb dolcesa a la seva boca; més de sobte la criatura es redreçà sobre els seus braços i aferrant-se-l’hi al pit rabiosament va clavar-hi mossada amb totes ses forces, fins que sa mare esfereida al sentir-se el dolor, l’entragué exclamant:
–Fill meu, que no ho veus que fas mal a la mareta!
I aprop mateix del mugró hi tenia ben marcades les sis dents que tot just la nena portava.
A l’ésser al vespre del mateix dia, la Maria tornà a provar-ho de donar-li el pit, pensant, que el que havia fet al matí la Rosa, era fill del nerviosisme de tant i tant plorar, i no de la malícia, perquè l’infantó pobret, encara no tenia enteniment. Fou igual. Tant va ésser ella treure’s el pit, com la criatura anar-s’hi a abraonar de la mateixa manera. I a l’endemà el mateix. I cada dia que venia es mostrava més maliciosa per mossegar.
Els pares alarmats i sorpresos davant d’aquell cas tan estrany, determinaren portar-la a cal metge, a veure que’ls hi diria. Van anar-hi. El metge reconegué llarga estona a la criatura, i després digué als ermitans clarament:
–Aquesta nena no hi és tota. És idiota. I el mateix podria fer una altra cosa que li passés pel cap, que mossegar com fa ara; ja sabeu la veritat del que és la vostra filla.
Aquella declaració tan crua i sincera del metge, esberlà pel mig la tendra felicitat que somreia placívola a dalt l’ermita.
En Julià es tancà en un silenci desesperat i ferotge. Mai parlava. Sempre concentrat amb la seva tristesa anava cap cot per tot, sense esma de fer res, com si li haguessin llevat la voluntat.
La Maria resistí amb més serenor la topada. Sols quan el seu home no era a casa, donava lliure curs a la seva desesperació plorant abundosament, i anava a l’altar de l’ermita, a parlar amb la Verge, a fer-li càrrecs.
–Verge, Verge meva, perquè m’heu castigat d’aquesta manera? Que no us he estat sempre fidel de tot cor, per ventura? Que no he confiat en tot moment amb vos, acollint-me en el redós diví de la vostra gràcia, oferint-vos en canvi, la meva ànima pura i senzilla com la d’un infant? I doncs perquè no m’haveu escoltat? Perquè no m’haveu protegit, ja que tant us he estimat? Que’n sou d’ingrata! I quan mal m’heu fet! Mes hauria valgut que abans de néixer un infant així, primer que un llamp ens hagués mort als dos.
I queia abatuda, al peu de l’altar plorant llargament.
La Rosa anava creixent, acusant-se-li cada dia més la seva anormalitat.
Tenia una fam insaciable que espantava; mai es veia tipa. Començava a caminar amb certa inseguritat, brondant d’ací d’allà, la seva còrpora mal forjada. No sabia parlar i només xisclava quan volia alguna cosa. Tampoc coneixia a ningú i sols trobava goig jugant amb el gat de l’ermita.
El solia agafar entre les seves mans, i li clavaba mossegades a tort i a dret fins que’l gat enfurismant-se l’urpejava i fugia. I era en aquests moments, quan es revelava la vertadera anormalita de la criatura, essent-ne tan sols, la pobra, una bestioleta més.
III
El temps passava amb son pas de gegant per dalt de l’ermita. En Julià es veia envellit, la Maria no tant, i la Rosa havia crescut un bon xic
Tenia tres anys i era totalment indomable. S’enfollia pels seus gustos donant-s’hi tota, cegament.
Una tarda d’istiu, molt calurosa, per la banda de ponent apuntava una nuvolada negra, negríssima, en senyal de tempesta. En aquell moment, la nena empaitava enraviada el gat, que al veure’s quasi atrapat, entrà d’un salt a dins l’ermita, seguint-lo la criatura furiosa, i al passar per davant de l’altar lliscà amb un grumoll de cera que a terra hi havia i caigué topant amb força contra l’angle de la base badant-se la testa amb tan gros esboranc, que la sang hi brollava a doll. I va quedar morta, sense un crit, ni un gemec, sense dir res. Va quedar morta de cara enlaire, coronada de sang, amb la cabellera estesa, els llavis contrets amb una ganyota horrible, i ulls oberts, més oberts que mai, que miraven amb un no sé qué de despreci i rancúnia a la Verge dels desemparats.
A fora la tempesta hi regnava. Es sentia la veu del tró com roncava per les fondalades veïnes. I la llum dels llampecs filtrant-se per la porta mig oberta de l’ermita, il·luminava amb sa claror blavosa a la pobre idiota, que jeia morta, coronada de sang…
