Entró la pestañuda contoneándose, hurgó el recinto con sus ojos, resbaló su mirada por Emeterio y echó un pestañazo a un vejete calvo que sorbía poco a poco su leche con café, después de haberse engullido media tostada.
Miguel de Unamuno, Un hombre pobre rico o el sentimiento cómico de la vida de la obra Abel Sánchez, Cómo se hace una novela, San Manuel Bueno, mártir y otras prosas, Barcelona, Crítica (Clásicos y modernos, 15), 2006, página 399.
Categoría: humanidades
pare, no sabies llegir ni escriure
pare, no sabies llegir ni escriure. no sabies de lletra. analfabet, es diu això d'una manera expeditiva, un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte i l'entenc desdenyosament injust caldria matisar. hom no pot dir analfabet impunement. intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa, més endavant de roma, i fins i tot em vas permetre anar a grècia.
Aleshores la padrina vegé un tros de cel blau…
Aleshores la padrina vegé un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d’aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia. En sa arrossegada vida de burro guixeter, blincada sempre al pes de la càrrega, no li havia quedat una hora vagativa per a contemplar-lo, el cel.
De menut li havia passat pel cim un carro ple de grava…
De menut li havia passat pel cim un carro ple de grava que l’havia aixafat tot. Donant-lo per mort, quasibé ningú l’assistí, però ell, que era per a la vida, guarí guapament i quedà esguerradet.
Víctor Català, Idil·li xorc de la obra Drames rurals, Barcelona, Edicions 62 (Les millors obres de la literatura catalana, 83), 1982, página 49.
A él, Juan Morros…
A él, Juan Morros –arriero y cuarenta y dos años– no le soliviantaba una moza sin formas. Le gustaban las hembras jarifas, de ancas de yegua y piel lijosa. Como las mozas de mesón. En cada posada había una o dos. Creía conocerlas a todas. Barraganas oliendo a ajo y aceite, manjar grosero pero excitante.
What has risen may sink…
and things have learnt to walk…
